La mentida de «jo no soc de mates» i 3,14 maneres de desmuntar-la

Anna Llobet|15/07/2026|7 min de lectura

Amb la col·laboració de: Albert Vilalta

La mentida de «jo no soc de mates» i 3,14 maneres de desmuntar-la

Fes una estimació i pensa en la gent del teu voltant: quantes creus que es consideren «persones de matemàtiques» o, com es deia abans, «de números»? I al contrari, quantes no s’hi consideren o es consideren «de lletres»? Segurament, si no tens un entorn on les matemàtiques hi són molt presents, trobaries més persones que no es consideren de mates que persones que sí. I no seria estrany que, en llegir «fes una estimació», alguna part de tu hagi dubtat un segon abans de continuar llegint.

És en moments com aquest que apareix una frase capaç d’acompanyar-nos tota la vida: «Jo no soc de mates». Molta gent la diu convençuda, com si fos un tret de personalitat, del mateix calibre que ser tímid o ser matiner. I se l’acaben repetint durant anys, sense saber el pes que té i com pot acabar condicionant gran part de les seves decisions, com els estudis o la carrera professional.

Per això et convidem a continuar llegint. Potser descobriràs que ets una mica més de mates del que et pensaves. O, com a mínim, que les matemàtiques poden ser molt més boniques, sorprenents i accessibles del que et van fer creure.

Com ens van convèncer que les mates no eren per a nosaltres

Cap infant neix amb angoixa cap a les matemàtiques. Els infants proven, juguen, experimenten i poques vegades tenen por d’equivocar-se. Aquesta angoixa es desenvolupa amb el temps, a través de les interaccions amb adults quan interioritzen la idea que, en matemàtiques, només es pot ser «correcte» o «incorrecto», o quan senten que no són capaços de resoldre un problema.

Des de fa dècades, les matemàtiques han tingut la imatge de ser una disciplina freda i reservada a «uns quants privilegiats». Fins i tot moltes persones que fan servir estadística, càlcul o programació cada dia a la feina segueixen dient que «no són de números».

I aquí apareix una contradicció curiosa. Sembla molt senzill admetre no ser de mates. Però prova de fer l’exercici contrari. Digues en veu alta, en un sopar amb gent que acabes de conèixer, «no tinc ni idea d’història» o «no he llegit mai un llibre sencer». Costa molt més, oi? Admetre que no saps matemàtiques no acostuma a generar la mateixa incomoditat social que reconèixer mancances relacionades amb la lectura, l’art o la cultura. És una asimetria real, documentada, i diu molt més de com entenem les matemàtiques que de qui s’hi sent còmode o no.

El matemàtic Edward Frenkel, al seu best-seller Amor i matemàtiques: el cor de la realitat oculta (2013) ho il·lustra amb una imatge molt clara:

El cervell matemàtic: un múscul que s’entrena

La bona notícia és que aquest cercle es pot trencar. No hi ha cap «gen dels números» que determini qui, en un futur, serà de mates. Sinó que hi ha formes d’ensenyar-les i d’aprendre-les que funcionen molt millor que d’altres, i que canvien no només què s’aprèn, sinó també la percepció que tens de les teves pròpies capacitats.

I potser no cal tornar a l’escola per reconciliar-s’hi. N’hi ha prou d’entendre que les matemàtiques no serveixen per acumular fórmules. Serveixen, sobretot, per pensar. Un matemàtic de professió no es passa el dia fent càlculs aritmètics. L’activitat matemàtica es basa sobretot a resoldre problemes, connectar idees, raonar i argumentar. Que, certament, són activitats molt més connectades amb la vida real del que semblen a primer cop d’ull.

Mai no és tard per canviar la història

Tanquem amb una reflexió. Els infants aprenen molt d’allò que veuen fer als adults que els envolten. Quan un adult afirma davant d’un infant que mai no ha sigut de números, o que «les matemàtiques també em costaven a mi», li està transmetent, segurament sense voler, dues idees: que és normal no entendre les matemàtiques i que, davant d’aquesta dificultat, no cal ni tan sols intentar-ho.

I aquí hi ha un pas que sovint ens saltem. No n’hi ha prou de voler que els infants tinguin curiositat per les mates. Si volem que desenvolupin una actitud matemàtica de veritat (curiosa, activa, que no es tanqui davant d’un problema), primer l’hem de cultivar en nosaltres. Els infants no aprenen del que els diem que facin, sinó del que ens veuen fer. Per això cal ser conscients que aquesta actitud també s’aprèn a qualsevol edat. I que som nosaltres, com a adults, qui l’hem de voler i de transmetre primer.

I tanquem amb Cross (2004) que cita aquesta frase del professor Wheeler:

Selecciona la teva regió

Selecciona tu estado e idioma

La mentida de «jo no soc de mates» i 3,14 maneres de desmuntar-la

Com ens van convèncer que les mates no eren per a nosaltres

El cervell matemàtic: un múscul que s’entrena

Pi (3,14…) recomanacions per posar-ho en pràctica

1. Juga (sí, literalment)

2. Descobreix que les matemàtiques poden estar més que a tot arreu

3. Repta’t 5 minuts

0,14 — Per quan només vols estirar-te al sofà

Mai no és tard per canviar la història

Lectures relacionades

Per què l’educació necessita evidència científica

Entrevista a Mike Flynn: «Mostrar que nosaltres també continuem aprenent canvia completament la cultura de l’aula»

Més enllà de l’aula: la nova Pràctica extra per a casa