España 
Italia 
United States 
Brasil 
Chile
Ecuador
Mexico
Colombia
Perú
Entrevista a Mequè Edo, doctora en Didàctica de les Matemàtiques i experta en educació infantil
Mequè Edo és mestra d’educació infantil i primària i doctora en Didàctica de les Matemàtiques. Es va formar a l’Escola de Mestres de Sant Cugat i, en acabar, va exercir de mestra durant una dècada a l’Escoleta de Bellaterra. Més tard, la Universitat Autònoma de Barcelona li va proposar de col·laborar-hi. Des d’aleshores hi ha format futures generacions de mestres d’educació infantil, mentre completava la carrera acadèmica amb recerca, doctorat i diversos càrrecs de gestió. Recentment s’ha jubilat.
Podríem dir que t’has dedicat tota la vida a la didàctica de les matemàtiques.
Sí, sempre. Però tenint un peu dins l’aula i l’altre dins la universitat. M’ha apassionat combinar la pràctica amb la reflexió i la formació.
Ens encantaria conèixer una mica més d’on surt aquesta vocació. Mequè, com era la teva escola?
Quan jo era una nena petita vaig anar a una escola franquista, des dels 2 anys fins als 16. No en guardo un bon record, però és normal, com molta gent de la meva generació. Era una escola religiosa, rígida, molt punitiva. Tot era transmissió mecànica i repetitiva, sense cap mena de significat.
Recordo un dia que la meva mare li va comentar a la mestra que jo sabia llegir molt bé, però no entenia què llegia. I la resposta va ser que això ja vindria després, que ja ho entendria més endavant.
Però llegir no és només pronunciar paraules…
Exactament! Això és lletrejar, repetir, copiar… I amb les matemàtiques passava el mateix. Trèiem un full i vinga a repassar números i completar operacions, una darrere l’altra. Més que aprendre, era fer per fer. No hi havia espai per al pensament ni per fer-se preguntes. Era tot molt impersonal.
I com passes d’aquest entorn tan gris a voler-te convertir en mestra?
Sempre havia tingut la intuïció que això d’ensenyar es podia fer d’una altra manera. Que l’educació podia ser diferent. Encara estudiava a l’escola de monges quan vaig sentir a parlar de l’Escola de Mestres de Sant Cugat. I quan creixo i em toca decidir què vull estudiar, tinc la immensa sort de convertir-me en alumna de l’Escola de Mestres. I allà, se m’obre la vida. S’hi respirava una altra manera de fer. No només em van ensenyar a escriure en la llengua en què penso, sinó a ser transmissora d’aquesta llengua.
Recordo el vertigen del principi de pensar que en tres anys no només havia d’aprendre a escriure en català, sinó dominar-lo per poder-lo ensenyar. Però afortunadament vaig tenir grans professors que em van donar una gran lliçó: els mestres no cal que ho sapiguem tot, però sí que hem de ser honestos. I és clar, si tens dubtes, agafes un diccionari, davant dels infants perquè ho vegin. Perquè estàs ensenyant una bona manera de fer.
Va ser allà, amb 18 anys, quan vaig pensar: “Jo de gran vull fer això. Jo vull ser com ells.” I des de llavors, aquesta ha estat la meva vida.
I un cop vas acabar la formació, com vas començar a exercir?
Els primers anys em vaig dedicar a ser mestra de primària. Després amb les oposicions vaig fer d’infantil. Però de fet, sempre he anat alternant entre les dues etapes, tot i que em vaig anar especialitzant cada cop més en infantil.
I al llarg de tots aquests anys, has pogut aprendre dels infants?
I tant. Sempre aprens dels teus alumnes. Cada vegada que surto d’una aula penso: “Com ha anat? Què ha funcionat? Què canviaria si ho tornés a fer?” Aquesta reflexió constant neix de l’observació dels infants: com reben allò que proposes, com ho interpreten, com ho aprenen. I això no passa només amb els més petits. També aprenc molt dels meus alumnes d’universitat.
El dia que deixes de qüestionar-te com prepares o com enfoques una sessió, potser és que ja no estàs tan connectada amb la teva feina. Perquè sempre aprens dels infants.
Quin és el record més bonic que guardes de la teva carrera?
Un de molt especial va ser quan, al cap de cinc anys de treballar a l’escola, vam celebrar el desè aniversari de l’escola. I vam decidir fer una festa amb tots els alumnes, mestres i famílies. Cada classe havia de compartir alguna cosa que estigués aprenent.
Jo en aquell moment era tutora d’una classe de primer de primària i els meus alumnes van voler explicar que havien après moltes coses dels nombres. Va sorgir un diàleg preciós sobre què són els nombres, com funcionen… I d’aquella conversa va néixer la idea de fer un mural. Un mural de nombres que ens va acompanyar durant tot primer i segon, i que ens va servir per construir el comptatge de cinc en cinc, de deu en deu, per fer sumes i restes, multiplicacions… Una activitat tan senzilla i a la vegada tan rica en significat.
I ara que ja has tancat etapa, què és el que t’emportes com a formadora de mestres?
La formació de mestres ha sigut tot un recorregut. Als inicis, a la universitat, jo era professora de 25 alumnes durant tot l’any. Això em permetia fer un acompanyament molt proper. Però amb el temps, les ràtios van anar creixent i vaig acabar tenint grups de 80 alumnes en períodes de tres mesos. En aquest context, jo no em sentia tan còmoda.
Però per sort, en els últims anys he tingut un “carmelet”: una assignatura optativa amb 30 alumnes interessats, on vam poder fer un projecte preciós que ajuntava els meus inicis de mestra amb el meu final a la universitat. Aquestes alumnes feien de padrines matemàtiques de dos infants d’I5 de l’Escoleta. Durant mig anys, els han pogut acompanyar en el seu aprenentatge, i fèiem conjuntament les sessions de matemàtiques. Ha estat una experiència molt bonica… Tant, que tinc ganes d’escriure-la i deixar-la com a llegat.
Entrem ara a parlar sobre l’aprenentatge de les matemàtiques
Què vol dir fer matemàtiques amb 3, 4 o 5 anys?
Els nens i nenes fan matemàtiques quan estableixen relacions. Quan els adults els llencen un repte i ells són capaços d’agafar-lo i veure que hi ha una pregunta per la qual necessiten buscar possibles respostes. Aquí mentalment estan actius.
Quan repassen números no fan matemàtiques. Això activa la mà, però no pas l’enginy.
I quins mites tenim sobre l’aprenentatge de les matemàtiques a infantil?
Durant molts anys, hi ha hagut un pensament molt arrelat que l’infant no sabia res i havia de venir un adult a transmetre-li el coneixement. I l’infant l’únic que havia de fer era posar-lo en pràctica… Aquesta visió tan transmissiva ha predominat durant molt de temps, però sabem que no és efectiva.
Aquest és, per mi, el mite més greu: entendre les matemàtiques com un conjunt de passos mecànics. Però a infantil, els infants han d’estar actius —físicament i mentalment. Han de moure’s, manipular, interpretar, fer-se preguntes, discutir, pensar. Sense pensament no hi ha matemàtiques.
Com podem evitar l’ansietat matemàtica a infantil?
A infantil és molt senzill: no n’hi ha, d’entrada. Els infants no tenen por de les matemàtiques. Som nosaltres, els adults, qui projectem aquesta por.
Els nens volen aprendre, estar bé, ser receptius. El problema apareix quan en els seus treballs matemàtics focalitzem en els errors: ‘això no està bé’, això ‘s’ha de repetir’, ‘esborra-ho i torna-ho a fer’, mai els felicitem per la bona idea que acaben de tenir, perquè mai els demanem que tinguin idees, encara focalitzem en reproduir segons un model i això mai serà perfecte, llavors, sense voler, els transmetem emocions negatives que creen inseguretat i rebuig. És aleshores que construeixen la falsa creença que “no serveixen per a les matemàtiques”. Aquesta angoixa no neix d’ells, sinó de la nostra mirada com a adults.
I sobre l’educació actual. Com la veus? Quins creus que són els principals reptes?
Jo no soc especialista en política educativa, però des de la meva experiència, un dels grans reptes és que a infantil 25 alumnes en una classe asseguts amb llapis i paper no serveix. Això no funciona. Ja ho diu el currículum: calen dinàmiques diverses, treball per ambients, petits grups…
Ara bé, per fer això realitat necessitem més mestres, més adults a l’aula. Sense això, la diversificació de dinàmiques és molt difícil.
I també per poder atendre la diversitat, no?
Exactament. Cada cop les aules són més diverses. I per fer una atenció realment inclusiva, cal una atenció més personalitzada. Per això la clau és la ràtio: més mans, més adults per poder acompanyar els infants de manera propera, sigui individualment o en petits grups.
A més, la diversitat s’ha de distribuir bé entre les escoles, perquè si es concentra massa, la inclusió es complica molt. Sé que hi ha polítiques que ho intenten abordar, però encara queda molt per fer.
Canviant de tema: recentment la consellera d’Educació ha proposat retirar les pantalles de les aules d’infantil. Quina és la teva visió sobre la tecnologia a l’aula?
Jo estic d’acord que de 0 a 3 anys no cal cap pantalla. No la necessiten. Però això hauria de ser coherent: si les retirem de l’escola, també les hauríem de limitar a casa…
Perquè el que em preocupa realment és que estem retirant la pantalla formativa, la que té intenció didàctica. A mi aquesta mesura em sap greu, perquè hi ha una part de la pantalla que pot ser molt potent. Com per exemple, un petit joc que treballa la descomposició dels nombres. Això pot ser molt valuós, perquè hi ha molta matemàtica darrere.
Ara bé, aquestes activitats han de ser el 100 % del temps d’aula? Per descomptat que no! Però potser sí 10 minuts i que després ho combinin amb una part motriu en què surtin a fora, pugin als arbres, es mullin al riu, etc.
El que crec és que anem d’un extrem a l’altre. Fa uns anys tothom volia tecnologia a l’aula. Ara, sembla que la volem fora del tot. I aquest pèndol constant no ajuda.
Quina relació hi ha entre la recerca i l’aula?
La recerca va molt més endavant que els canvis a l’aula. Els canvis a l’aula van molt lents. Perquè estem intentant canviar pràctiques que els mestres tenen molt arrelades. Encara que els mestres estiguin d’acord amb els principis, posar-los en pràctica requereix temps, suport i confiança.
Per això és tan important la transferència entre recerca i pràctica. Durant molts anys professors de la universitat hem fet formació permanent per poder fer aquesta transferència. Perquè no tota la recerca que surt és aplicable a tots els entorns. Per això molts de nosaltres ens hem dedicat a fer aquesta transferència. Però encara se’n fa poca.
Parlem de formació inicial i contínua: com la milloraries?
La formació inicial ha passat per molts models diferents, però, sincerament, fer classe amb grups de 80 alumnes no em sembla una bona manera de formar mestres.
En canvi, la formació permanent és molt vàlida i té molt sentit. Sobretot perquè sol ser voluntat de molts mestres per millorar la seva pràctica i fer canvis reals. Tot i que aquests canvis facin por —i és normal—, la voluntat de créixer hi és. I això ho fa molt valuós.
I entenc que amb els teus alumnes d’universitat tampoc no planteges classes transmissives, no?
No! És molt diferent fer classe transmissiva, que fer classe participativa. Quan tens un grup d’alumnes i els reparteixes materials i els fas preguntes, són ells que pensen. Llavors si ells com a futurs mestres ho han viscut, en la seva pròpia pell, els hi faran fer als seus alumnes. Com pots formar sense haver viscut aquesta experiència de què vol dir sentir el repte i implicar-se en un material?
Hem parlat de passat i present. Parlem ara de futur
Quina seria per a tu una aula d’infantil ideal?
Jo quan penso en una aula, m’inspiro en models d’altres països. Què m’agradaria en la meva aula? Espais versàtils, que permetin diferents formes de treball: des d’estones amb tot el grup fins a petits grups que puguin funcionar de manera autònoma, amb diversos adults acompanyant-los.
Els espais han de ser acollidors i estimulants. És clau el tipus de materials que hi ha, i també l’espai exterior. I això els nòrdics ho tenen claríssim. Els infants necessiten sortir regularment a la natura, com a mínim un dia a la setmana, per explorar, córrer, enfangar-se. El desenvolupament motor és importantíssim.
Però també ha d’haver-hi espais per a la lectura, biblioteques amb llibres, o potser una pantalla per veure alguna cosa interessant tots junts. Un espai divers. No una aula, un adult i 25 nens.
Perquè, quin paper hi juguen els espais, el temps i els materials?
Això és un tema que els mestres d’infantil discutim molt. El que sí que tenim clar és que els espais i els materials són fonamentals. I solem tenir converses de com repensar els ambients, com diversificar les propostes, com crear entorns més rics, etc.
El temps, en canvi, és una assignatura pendent. A infantil, un horari massa fix i rígid pot tallar moments molt valuosos. Necessitem que el temps sigui una mica més flexible per poder aprofitar aquells moments en què està passant “alguna cosa” important.
Si els infants estan immersos en una exploració o un joc significatiu, l’adult hauria de tenir la llibertat d’ampliar aquell moment. La rigidesa temporal potser té sentit a primària, però a infantil, fluir del temps és part del procés d’aprenentatge.
Anem cap a la recta final, tu que tens molts anys d’experiència, què li diries a una mestra que tot just comença?
Que sigui conscient que a l’aula trobarà moltes personalitats diferents. I que el seu repte és conèixer i acompanyar cadascuna d’aquestes personalitats, des d’allà on són, pas a pas. No tots els infants estan al mateix lloc ni al mateix moment, i això forma part de la riquesa d’infantil.
És un repte perquè no sempre és fàcil establir vincle amb cadascun dels infants. I de vegades costarà. Però quan ho aconsegueixes, i veus que l’infant avança, que gaudeix i creix, et reconcilies amb la teva tasca i amb tu mateixa. Acompanyar bé és una font profunda de satisfacció.
I a una mestra que potser està més desconnectada amb la seva feina o que dubta?
Doncs li diria el mateix que dic sovint a les mestres que comencen: si et vols dedicar a això, potser t’hi dedicaràs tota la vida. Com pots mantenir la il·lusió tants anys? Primer de tot, permet-te aturar-te i fer-te preguntes: Estic al lloc on vull estar? Em veig fent això durant molts anys?
Per ser una bona mestra, cal confiar profundament en les capacitats i competències dels infants. Però per fer-ho, primer t’has de sentir bé amb tu mateixa. Sentir-te segura i preparada. Potser la carrera et sembla fàcil, però exercir aquesta feina cada dia durant tota la vida és exigent. Ara bé, si et ressona, si et fa sentir viva, és una professió molt gratificant.
Aquestes persones que potser dubten o estan passant per una crisi, els hi diria, primer, que es preguntin si realment estan al lloc on volen estar. En segon lloc, demanar ajuda. Jo mateixa he anat a moltes escoles i equips a ajudar a repensar, a avançar, a reformular pràctiques. Sempre hi ha marge per canviar.
Moltes gràcies, Mequè. Ha estat una conversa realment molt rica!
