«L’aprenentatge que volem en els nostres alumnes l’hem de voler també per a nosaltres mateixos» Jordi Deulofeu

Sovint es diu que a Catalunya hi ha un ecosistema potent en educació matemàtica. D’on ve aquesta força?
Ve de la tradició pedagògica del primer terç del segle XX —Montessori, Escola Nova—, estroncada per la Guerra Civil, però que ressorgeix als anys seixanta amb la renovació pedagògica i moviments com Rosa Sensat i referents com Pere Puig Adam. A la Transició, als anys setanta i vuitanta va ser clau la creació de grups com el Grup Zero o el grup Periòdica Pura (Claudi Alsina i David Barba, entre d’altres), que van donar pas a les associacions de professors, federades a la FEEMCAT. És similar al que va fer Mersenne al segle XVII reunint matemàtics com Pascal o Descartes: la ciència la fan els grups, no els individus.

I la didàctica com a disciplina, quan entra en joc?
Les didàctiques específiques són necessàries perquè saber matemàtiques i saber pedagogia per separat no és suficient. Cal saber quines matemàtiques saben els alumnes, quines estan aprenent ara, quines aprendran després (l’horitzó matemàtic) i què diu el currículum quan es desgrana en grans idees. Aquesta és una mena de “matemàtica per ensenyar” que és específica del professorat. A Espanya, les didàctiques específiques, com la de les matemàtiques, no es reconeixen com a àrees de coneixement fins al 1986. Això ha permès fer molta més recerca empírica. Abans els referents opinaven; ara la didàctica es basa més en evidències.  

Què vol dir “fer matemàtiques”?
Paul Halmos diu: “Les matemàtiques són conjectures, propietats, teoremes, axiomes… Però el cor de les matemàtiques, allò que fa que les matemàtiques avancin, és la resolució de problemes”. Per tant, fer matemàtiques és resoldre problemes utilitzant totes les eines que constitueixen això que, en termes generals, en diem matemàtiques. També m’agrada citar Von Neumann: “Tenir problemes en matemàtiques és la millor cosa que et pot passar, perquè te’ls pots inventar. Mentre que tenir problemes a la vida no és exactament el millor. Si la gent pensa que les matemàtiques són tan difícils, és perquè no s’ha parat a pensar com n’és, de difícil, la vida”.

Quins mites cal desmuntar sobre l’aprenentatge de les matemàtiques?
Primer, que “la letra con sangre entra”. Per mi això és una salvatjada. Si l’alumne se sent torturat, potser aprovarà exàmens, però no aprendrà. S’ha de poder gaudir amb les matemàtiques. I no tothom gaudirà al mateix nivell, però aquells que no tenen una inclinació especial per les matemàtiques, almenys han de tenir un èxit matemàtic, una experiència d’“això m’ha sortit bé”. Segon, el mite que les matemàtiques són números, operacions i aprenentatge de tècniques. Això és necessari per resoldre problemes, però no és l’essencial. Hem de prendre’ns més seriosament els aspectes lúdics que ens pot aportar un aprenentatge de gaudi… i potser no prendre’ns tan seriosament les matemàtiques com a “assignatura difícil”.

Què fa bo a un docent de matemàtiques?
El professor ha de saber moltes matemàtiques. Però quines? Hi ha unes matemàtiques específiques per ensenyar: saber què saben els alumnes, què estan aprenent, què vindrà després i com s’organitza al currículum en grans idees. Però amb això no n’hi ha prou. Un punt fonamental és la gestió de l’aula. L’aula és un context de molta tensió i complexitat, on passen moltíssimes coses molt ràpidament. Gestionar aquesta complexitat i saber prendre decisions en temps real és clau. El bon professor és aquell que sap “estirar” els seus alumnes i manté una certa tensió a l’aula perquè tothom estigui treballant i avançant, cadascú al seu nivell.

Com hauria de ser la formació del professorat?
Tenint en compte que el Màster de Secundària és curt, si hagués de demanar només un objectiu seria aquest: que els futurs professors entenguin que la professió és molt complexa i que hauran d’estar formant-se tota la vida. Si un professor surt del màster pensant que ja en sap prou, estem perduts. També cal trobar una millor relació entre teoria i pràctica. I un problema greu del país és l’accés a la professió: no pot ser que els professors nous entrin moltes vegades en les situacions més difícils i sense suport. Això crema professors que podrien haver sigut bons.

En una aula de matemàtiques ideal, què hi hauria de passar?
En qualsevol classe hi ha d’haver aprenentatge. Perquè això passi ha d’haver-hi, primer, un problema o una qüestió. També pensament i raonament, i interacció: hem de poder discutir i contrastar idees. Finalment, s’ha d’institucionalitzar allò que s’ha fet. I l’activitat ha de ser el que anomenem de “terra baix i sostre alt”: que tots els alumnes puguin començar a fer alguna cosa, però que l’activitat es pugui estirar fins on arribin els més capaços.

Som molt lluny d’això? Què en penses del debat competències vs sabers?
Aquest debat el considero absolutament estèril. No es poden desenvolupar competències sense tenir els sabers necessaris. Però centrar-se només en els sabers, pensant que ja aplicaran les competències després, encara funciona menys. I encara més:  cal afegir la pràctica de les rutines. Però no una “pràctica reproductiva”, sinó el que en diem pràctica productiva: la que permet fer pràctica mentre es treballen altres competències i objectius.

Quins canvis estructurals t’agradaria veure al sistema?
Sobretot, canvis que acompanyin la millora del professorat. Per exemple, l’estabilitat curricular. Cal deixar treballar els professionals un cert temps. Després connectar el triangle recerca – professorat – administració. La recerca ha d’escoltar els problemes reals del professorat i l’administració ha de prendre decisions de política educativa, no només decisions polítiques. Hi ha d’haver transferència real entre els que prenen decisions i la realitat de l’aula.

Quines són les claus perquè la recerca arribi a l’aula?
D’una banda, que la recerca estudiï problemes que afecten realment l’aula. I de l’altra, que aquesta recerca proporcioni elements per crear projectes que es puguin dur a l’aula. Al llarg dels anys hi ha hagut projectes magnífics (com el del Grup Zero o el de Paolo Boero a Itàlia), però pocs han aconseguit arribar a un gran nombre de centres. Això ho està aconseguint Innovamat: que un gran nombre de centres faci servir recursos basats en recerca per fer classes de matemàtiques a les seves aules. 

I quin paper hi juga la divulgació?
Enorme! Vaig participar en el llibre blanc de la divulgació a Catalunya, perquè cal donar al món una imatge de les matemàtiques que s’aproximi al que realment són, i també per mostrar que les matemàtiques són importants dins del panorama del coneixement. De fet, la meva experiència actual fent cursos a les Aules de la Gent Gran de la UB i la UAB és molt reveladora. Molts alumnes diuen: “Si a mi m’haguessin explicat les matemàtiques així, potser m’haurien agradat”.